Per Diego dall’Osto
La complexitat de Marià Fortuny es reflecteix en el projecte musical, basat en la confluència de múltiples tensions. La polifacètica personalitat de Marià Fortuny, amb la seua generositat creativa, són entre els motius que més han condicionat el procés musical.
Un aspecte important en Fortuny és l’especial relació amb la tradició i la modernitat. Des d’una perspectiva musical contemporània, complexa de per si, el fort ancoratge de Fortuny amb el món de l’art antic ha estimulat tot un diàleg entre elements heterogenis, però sempre en l’intent d’oferir un conjunt coherent.
El format de presentació, on coexisteixen l’electrònica i les veus, és la primera expressió de modernitat i tradició. Constitueix un diàleg entre l’instrument més antic, la veu, i les tècniques més recents de producció amb tecnologia musical.
Els elements musicals utilitzats presenten múltiples facetes: materials completament sintètics, obtinguts ex novo amb les tècniques de síntesi de la música informàtica; materials acústics processats amb programes informàtics; materials concrets gravats de la realitat quotidiana; materials tradicionals, alguns amb una base popular, a partir dels quals s’elaboren nous materials; cant de veu humana en unió amb un text, oscil·lant entre expressió immaterial i sentit descriptiu.
Un altre aspecte que ha inspirat el procés musical és la relació entre simplicitat i complexitat, en connexió no lineal amb categories com popular i culte.
Així, una referència important a un món tradicional és la cançó melòdica La barcheta, de Reynaldo Hahn (de la sèrie de 5 cançons Venezia, de 1901), una peça culta però amb un caràcter musical molt senzill i lineal, amb text en l’idioma popular venecià.
De La barcheta se’n deriven materials musicals que formen textures, acords o masses sonores amb timbres dinàmics, i amb derivacions que poden ser molt reconeixibles fins a convertir-se en elements completament transfigurats.
La melancòlica cançó de Hahn serveix de base per a crear relacions al llarg de tota l’òpera: vivències i records personals de vida quotidiana, fins a moments més delirants, com durant l’episodi de la mort de Fortuny (part V).
La música es modela seguint el contingut ideal de les sis parts que componen l’obra:
Part I: ambient de món contemporani (incendi del molí Stucky de Venècia l’any 2003) amb sons ambientals processats (aigua), seguit de sobte per un context sonor de sorolls interiors, amb records i sospirs (Henriette, sola i viuda).
Part II: context quotidià i estètic de la parella Mariano-Henriette, sobretot un diàleg d’amor i art, amb caràcter melòdic (modern i antic en les intencions).
Part III: un crescendo a partir d’una nota sola fins a acords complexos, dinàmics i estratificats, acabant en un context molt rítmic i mecànic (reforçat amb sons concrets de mecanismes).
Part IV: situacions autònomes, diferents i contrastades, unides per arpegis ascendents o descendents segons el procés d’èxit o de fracàs de cada esdeveniment, fins arribar la catàstrofe final de la guerra (amb discursos de guerra, de dictadors del segle XX i sons de síntesi i glissandi en caiguda).
Part V: ús de material radiofònic de la postguerra (Segona Guerra Mundial) en un context de decadència i de dificultats. La música marca un món de records i de mort, en part tornant i ampliant l’episodi aparegut en la part II (sospirs, murmuris) amb La barcheta, que produïx textures i acords derivats complexos.
Part VI: retorn al món contemporani, on el context musical es fa una altra vegada animat i rítmic.
